Entrevistem Fernando Rodal: «Els creadors de les reformes educatives haurien de passar un temps per les aules»

Entrevistem Fernando Rodal, president de la Confederación de Educadores Americanos (CEA), que agrupa sindicats d’educació de tot el continent americà. Amb una gran trajectòria en l’àmbit educatiu, afirma que la qualitat educativa “és també que els docents estiguen amb energia, amb empatia i tinguen la capacitat d’una bona comunicació”.

Fernando Rodal és president de la CEA, coordinador general del Fòrum per a l’Educació a Iberoamèrica, i representant de la CEA en el Parlatino, organisme supranacional que integra representants polítics i socials de tota Llatinoamèrica. Clar defensor dels principis pedagògics de Paulo Freire, Rodal ha viatjat recentment a Saragossa, per participar en el 12è Congrés de la Confederació Intersindical (amb la qual el CEA manté una estreta relació) i també ha passat per València, convidat per STEPV-Intersindical valenciana, on va impartir una xerrada sobre els desafiaments del sindicalisme de l’educació a Amèrica Llatina i el Carib.

La seua crítica ha versat no sols en les condicions en les quals es troba l’educació a Llatinoamèrica, sinó també en les dificultats globals de casar el mercat de treball amb l’educació pels alts preus de les universitats. “Trobar un equilibri”, com afirma, és la clau per a crear ciutadans crítics, a més “d’invertir, donar participació i fer reformes lligant tres elements: educació, habitatge i salut, la tríada imprescindible”.

Per posar-nos en context, quins són els problemes estructurals de l’educació a l’Amèrica Llatina?

Els de Llatinoamèrica estan molt relacionats amb els d’Espanya. L’única cosa que canvia són les estructures socioeconòmiques i, de vegades també, les polítiques. En primer lloc, està el tema de la qualitat de l’educació. Cal buscar la major inserció possible dels sectors de la població que històricament han sigut marginats. En aquest sentit, s’han vist moltes reformes, algunes enfocades amb èxit, especialment en les edats preescolars, encara que sempre cal discutir si els àmbits on resideixen els xiquets d’aquesta edat són els adequats, si es compleixen tots els requisits per a atendre’ls adequadament…

Un altre tema central és el de superar la barrera dels 15-16 anys, l’educació preuniversitària, un privilegi per a molta gent. Només un 20% de la població accedeix, un 25% en el major dels casos, i hi ha llocs on és molt pitjor. Tot això va de la mà de com eduquem, quins són els elements que s’han d’incloure en el currículum i com es desenvolupen els programes plantejats en el sistema. I ací hi ha hagut pedagògicament molts debats en els quals hi ha un desajust entre la discussió pedagògica i la discussió d’inversió estructural política. Així, es planteja el tema de la inversió i dels pressupostos, relacionat amb la forma en la qual els governs assumeixen les responsabilitats educatives, alguns amb una política d’ajust que va de la mà d’una pèrdua de la qualitat de l’educació. Quan els diners són els que són, també és important com s’utilitzen. I ací es veu la despesa en burocràcia ineficient. Si volem que l’educació siga exitosa, cal invertir, cal donar participació, i fer reformes lligant tres elements: educació, habitatge i salut, la tríada imprescindible.

Llavors, reivindicacions com frenar el canvi climàtic, reduir la contaminació, eliminar les desigualtats socials… són temes que haurien d’estar lligats a l’educació?

Sí, i aquests temes s’han d’anar incloent en el currículum normal de tots els dies. Has nomenat algun que compartisc absolutament, i devem també anar incloent uns altres, com el consum d’Internet i les noves tecnologies. Els individus hui es comuniquen d’una manera immediata i el consum de la ment és ràpid. Hi ha una reconfiguració de l’ésser humà. Hem de fer un esforç per entendre què està passant en l’estructura mental nova i si no veiem l’impacte de la ciència i de la tecnologia, tindrem problemes de diàleg intergeneracional. Si no entenem en l’educació aquests fenòmens, que són els que viuran cada vegada més els xiquets i adolescents, no podrem educar de manera correcta, i hi ha una gran massa d’adolescents que no ha sigut formada ni preparada, que ni tan sols es va criar en aqueixa voràgine de tecnologia, per la diferència de classes existent i un sistema cada vegada més desigual.

Fernando Rodal, acompanyat de Vicent Mauri, sindicalista històric de l’STEPV | Foto: STEPV

 

La cimera que es realitzarà aquest mes de maig a Barcelona, la III Conferència Mundial d’Educació Superior (WHEC) tractarà aquests temes en el marc educatiu.

No obstant això, una de les crítiques que fem és que no hi ha un debat ni una taula, una sola, que parle de la situació del personal docent i no docent en les universitats. A més, no hi ha un corrent o moviment en el cim que diga que els governs i les institucions han de fer-se responsables de l’educació universitària pública, que és la que pot garantir que aquells que no tinguen diners puguen ser universitaris. No, l’accent està posat en la col·laboració de beques, en la col·laboració de préstecs. El punt està posat en el negoci i no a intentar universalitzar l’educació.

Parla en els seus escrits de l’existència d’un mercat educatiu, que va de la mà de pensar l’educació com una oferta de consum més i no com un dret. Impedeix la mercantilització una bona educació?

El debat de si s’educa per al mercat o per donar una educació integral als estudiants es dona arran d’elements i temes com la capacitat de repetició, la permanència dels alumnes en el sistema, l’èxit escolar, la possibilitat dels alumnes de superar la barrera dels 15-16 anys… Els dirigents sindicals defensem l’educació integral sens dubte, però sabem que ens enfrontem a una qüestió d’urgència: de vegades les famílies pretenen que els seus fills, per tindre situacions familiars difícils, accedisquen ja mateix a un salari, a un treball, etc., i no privilegien tant el sistema de l’educació integral. Hem d’unificar la necessitat objectiva d’entrar en el mercat de treball amb la capacitat què l’educació no estiga retallada quant a processos mentals.

Hem d’unificar la necessitat objectiva d’entrar en el mercat de treball amb la capacitat què l’educació no estiga retallada quant a processos mentals

Nosaltres mirem les proves PISA i veiem un fenomen que es repeteix: la dificultat dels estudiants per tindre processos en el pensament, sobretot en l’àrea històrica: entendre les causes, conseqüències… i sempre hi ha serioses dificultats per a trobar un pensament articulat en el temps. El que els resulta senzill són les qüestions memorístiques, les frases que es repeteixen per salvar un examen. Però quan estan en un pla on cal resoldre una qüestió que no hi ha possibilitat de fer-se repetint, ací és on entra el procés, la capacitat d’anàlisi, i el premi per a les persones que aniran al món i podran aplicar això a qualsevol circumstància. I això té un impacte en el ciutadà, perquè les persones més capacitades en terminis d’anàlisis poden prendre millors decisions. Cal poder trobar un equilibri.

Com es planteja tot això en els diferents nivells educatius?

El més important és que el sistema tinga una mirada integrada, cosa que actualment no sol ocórrer. Els sistemes s’organitzen des dels ministeris, i els docents negocien les seues condicions de manera separada respecte a altres nivells, i ni parlar del sistema universitari, on es veu un procés elitista fins i tot entre els propis treballadors. Hi ha una complexitat per articular els sistemes. Això té a veure amb l’oferta educativa i la formació dels alumnes. Si un professor de secundària alça el dit i diu “mira la formació que té aquest, què volen que faça jo amb ell?”, i igual en la universitat, hi ha un problema. Cal canviar la mirada amb la qual es forma els docents i els dirigents, perquè es creen a través d’aqueixa voràgine, i encara que de vegades no es vulga, generen barreres importants que no permeten tindre una mirada articulada. Per tant, jo crec que també és un desafiament generar espais, que han de ser també institucionals, on poder coordinar, decidir, o com a mínim consultar.

Cal canviar la mirada amb la qual es forma els docents i els dirigents

No obstant això, actualment jo veig que els nivells són molt fragmentats, i ja no parlem de la diferència entre l’educació pública i la privada; ací les distàncies són més complexes. Per posar un exemple, quan a l’Uruguai es va començar a discutir l’educació per àrees, en el sistema públic era obligatori, perquè calia experimentar d’alguna manera això. Però “increïblement”, quan no està articulat amb la resta, funcionarà malament. No era obligatori en els privats, i aquests van educar amb el mètode de l’assignatura. Per què? És molt simple: en les proves preuniversitàries, les persones que havien sigut educades per un passatge gradual però específic tenien més avantatges que aquells que havien rebut una visió general. En realitat, estava pensat per a assegurar o garantir el mínim dels 15 anys, un mínim que s’havia de complir, però no hi havia interès per generar aqueixa educació permanent al llarg del temps, cosa que sí hauria implicat una transformació de les societats.

El punt és que generalment el sistema educatiu està marcat pel sistema de classes del món en el qual vivim, la divisió del treball on es veuen clarament les classes mitjanes, les altes, la gran massa de treballadors… i el sistema educatiu, per un tema de pressupostos i per estar acompanyant l’estructura social, té aquesta característica.

Amb aquesta divisió per classes tan marcada que existeix, com es pot treballar en aules amb tanta diferència social?

En primer lloc, la formació dels professionals docents ha d’incloure aquesta mirada, i generalment no sempre està. A més a més, ha de tindre en compte la situació de l’aula. Jo soc docent i un acaba per veure el que ocorre a la classe, perquè la pedagogia, com deia Paulo Freire, és la crítica de la teua pròpia pràctica. Els docents han de tindre clara consciència d’aquest assumpte, lluitar per més conscienciació i inversió. També, quan es treballa a través d’aquesta mirada, s’han d’incloure molts elements de caràcter subjectiu, com el tema del gènere, de l’adolescència, de la infantesa, del racisme… temes que abans en l’educació no eren comuns. Quan un introdueix aquests elements i ho fa de forma no fanàtica, sinó entenent la realitat de la qual ve el xiquet, canvia tot. Es treballa llavors la sensibilitat de percepció entre el docent i l’alumne, on el docent comença a considerar un munt de coses: si el xiquet està ben alimentat, si a sa casa hi ha problemes de violència… A mi com a docent, m’ha tocat viure situacions molt dures, com que un alumne es desmaie, no sols per falta de menjar, sinó també per situacions de violència, i el docent ha d’estar atent i tindre sensibilitat.

Tanmateix, això és molt difícil en aules amb ràtios molt elevades. De fet, a Catalunya, i a Espanya en general, s’han manifestat recentment per a demanar, entre altres coses, una disminució de la ràtio a les aules.

Exacte. Posem que tens 25-30 alumnes. Això són 25-30 situacions diferents. Per això, quan parlem del nombre d’alumnes per classe no és un tema menor. Sembla que el docent busca la comoditat, corregir menys, treballar menys. Però estem parlant de l’energia que un ésser humà necessita perquè això que estem dient es puga dur a la pràctica. En definitiva, són qüestions que tenen a veure amb la qualitat de l’educació. Quan parlem de qualitat, no ens limitem només al fet que l’aula estiga correctament muntada, tindre a disposició els llibres necessaris, etc., sinó també què les persones docents estiguen amb energia, amb empatia, amb capacitat per una bona comunicació, que és el que al final fa la diferència entre un docent exitós i una tortura per a l’alumne. Són qüestions invisibles als ulls, perquè el docent pot treballar acadèmicament bé en la classe, però es pot haver comunicat d’una manera deficient amb els alumnes. És cert que també aquesta qüestió depèn de l’alumne, que estiga receptiu, i és difícil aconseguir la sinergia a la classe, però ací també es poden aplicar diferents mètodes, com treballar de manera col·lectiva, encara que sempre tenint en compte el context dels alumnes. Aquestes qüestions són determinants en la qualitat i l’èxit del sistema educatiu.

Rodal, a la seu de STEPV | Foto: STEPV

 

Sent tan necessari, per què pensa llavors que hi ha hagut crítiques cap a aquestes manifestacions?

Perquè tot això només ho entén el que haja estat en una aula de veritat. De vegades, els pedagogs són gent tècnica, gent que mai ha xafat una aula en la seua vida. I pot ser que el que teòricament diuen no siga una bogeria ni un disbarat, però els falta un clic. Totes les grans reformes que han impactat en el sistema educatiu generalment han sigut proposades per tècnics. No dic que no hagen anat a un curs de formació, però l’experiència pràctica de desenvolupar l’educació in situ et dona un plus que no té qui no està en l’aula. Com a part del seu currículum, els creadors de les reformes haurien de passar un temps per les aules.

Els docents senten de vegades que algú els parla des d’un lloc molt burocràtic, on es prenen decisions que tenen a veure amb empatar els pressupostos i les reformes amb l’educació, a través d’un discurs elaborat que ha de ser “comprat” pels pares. Però falta aquesta qüestió central, la pràctica docent que és intransferible, i que ens mostra totes les qüestions invisibles de les quals parlem que fan que l’educació continue sent més o menys exitosa. Aquests temes són de caràcter Iberoamericà i també mundial.

En menys de 10 anys s’haurien de complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Creu que es poden complir els punts d’educació que es plantegen?

Em remet als informes que fan els propis organismes internacionals. Estan ja admetent que si la situació continua així, no es compliran, perquè continua havent-hi situacions molt complicades de salut en el planeta, i si no atens el sistema sanitari, de què et val tindre l’educació atesa? Si els que viuen en una zona tenen l’aigua contaminada, com se’ls educarà amb qualitat? Les dades són prou desmoralitzants. Crec que haurà alguns sectors que, com estan en millors condicions, s’acostaran prou; però hi ha una immensa majoria, els deprimits, pels quals es van fer les ODS, que no han experimentat avanços substancials ni en educació, ni en salut ni en habitatge, els tres pilars fonamentals.

Si no atens el sistema sanitari, de què et val tindre l’educació atesa? Si els que viuen en una zona tenen l’aigua contaminada, com se’ls educarà amb qualitat?

Davant aquest panorama, què s’ha de fer?

S’ha de passar a les transformacions reals. Però no es passa. La simulació substitueix al projecte. Per això dic que quan la simulació done pas a la realitat transformadora, podrem parlar d’unes ODS pròximes. No obstant això, nosaltres hem de continuar treballant i permanèixer amb la il·lusió que et permet continuar lluitant per a transformar les coses, no la il·lusió que t’enganya. Un ha de ser racional per evitar les frustracions, perquè aquestes generen en l’ésser humà un allunyament i un rebuig a la política, a l’acció sindical i a tot. Que la il·lusió estiga basada en una cosa més objectiva, que vaja de la mà de molt de realisme per evitar el desencantament, que atrau l’individualisme i l’egoisme com a refugi de la gran mentida en la qual la gent és sotmesa durant dècades.

 

Fuente: https://diarieducacio.cat/fernando-rodal-els-creadors-de-les-reformes-educatives-haurien-de-passar-un-temps-per-les-aules/

Comparte este contenido:

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.